CIENTÍFIC, COL·LABORADOR I DEIXEBLE
En les cartes als
doctors Joan Cadevall i Pius Font i Quer sovint expressa el desig de saber més,
per això demana ajuda una i altra vegada als seus “mestres” pel que fa a la
classificació d’espècies. Això dóna a entendre també, per una banda la
humilitat i autocrítica, i per l’altra, el reconeixement vers les persones amb
qui col·labora tan estretament. Vegem-ne uns exemples:
“Ayer encontré el
helecho que le remito por correo. No sé clasificarlo. Tengo vivos deseos por
saber a qué especie pertenece. Cuando pueda le remitiré el resto de las plantas
recogidas por el Sr. Masferrer que supongo habrá V. de corregir la mayor parte
por el poco hábito que tengo en la determinación de plantas secas”.
“Sospecho que habré
equivocado la diagnosis de la Euphorbia
palustris”.
“Otra vez vuelvo a
molestar a Vd. para que me diga si he acertado en la clasificación de varias
especies que le remito y me clasifique otras que de ningún modo sé clasificar”.
“El Sr. Masferrer me
inoculó el virus botánico, digo que me hizo cobrar afición a este sport y me
dio las primeras lecciones. Dios mediante de aquí a un par de años confío tener
conocimientos más extensos de la flora de esta región y entonces haré una
reseña de las especies halladas”.
“(Esta planta) examinada
más detenidamente veo que efectivamente sufrí error al clasificarla”.
“Encara que sóc poc
competent, poden Vostès disposar d’un servidor en quant pugui servir-los”.
“El Doctor Cadevall és
una persona a qui tinc en molt apreci per haver sigut el meu principal mestre
en Botànica”.
“Com que el Sr. Görz
és profesor de llengües aprofito l’ocasió per aprendrer l’Alemany; ara ja ens
cartegem amb aital llengua, corretgint-me ell les cartes que li envio”.
L’any
1931 Font i Quer va iniciar una campanya anomenada “Pla quinquennal” per a
l’estudi dels fongs, els bolets, que a Catalunya són molt estimats pel poble,
però que aleshores no eren pas gaire ben coneguts. Les primeres publicacions
d‘estudis sobre els fongs superiors van ser les d’Aranzadi, Barnola i Codina.
Sense
preàmbuls, el quintet “Vinyes Band” (dues guitarres, dos violins i una flauta),
tots els músics besnéts i rebesnéts de l’avi Quimet, van inaugurar l’acte amb
“Despertar” de Pau Boïgues i “El gust de les cireres” de l’orquestra Fireluche;
acte que la Mònica Van Campen i Obiols, besnéta de l’homenatjat, va conduir amb
molta traça, aconseguint que tot el públic mantingués la motivació de principi
a fi, i que els protagonistes que van intervenir s’hi trobessin a gust connectessin
amb els assistents. 
CIENTÍFIC, COL·LABORADOR I DEIXEBLE 
“El Sr. Masferrer me
inoculó el virus botánico, digo que me hizo cobrar afición a este sport y me
dio las primeras lecciones. Dios mediante de aquí a un par de años confío tener
conocimientos más extensos de la flora de esta región y entonces haré una
reseña de las especies halladas”.
Un dels nois de la masia de Becdejú de
la Cellera de Ter, en Lluís Plana, volia entrar al seminari del pares claretians.
Entre la documentació, havia de presentar un certificat mèdic. El metge era
llavors el bondadós Sr. Quimet, de can Vinyes, tota una institució en el poble,
que exercia la seva professió amb sol·licitud i competència. Havia fundat una de
les famílies més religioses i respectables de la vila. Era, a més, un eminent
botànic, especialitzat en micologia. És a dir, que de bolets, hi entenia com
ningú, o com un veritable savi digne de prendre part en congressos
internacionals me micologia.
A l’hora d’examinar i dictaminar sobre
els nois que volien ingressar en el seminari claretià, s’havia tornat molt
primmirat des que es va descobrir en algun candidat un principi d’hèrnia que
havia passat desapercebuda al metge del poble. Per això va examinar curosament
en Lluís, i el dictamen fou que no li convenia d’entrar al seminari a estudiar.
El seu ràpid creixement i la seva talla més que ordinària per l’edat (tenia
onze anys i una estatura corresponent a un noi de catorze) ho desaconsellaven,
ja que necessitaria atencions especials per mantenir la salut. Com que el metge
era de plena confiança i amic, i a més vivia a pagès no lluny de Becdejú, els
pares d’en Lluís el van fer anar a can Vinyes a recollir personalment el
resultat de l’examen. El metge li va lliurar el dictamen en un sobre obert que
en Lluís va obrir tan aviat com va poder camí de casa seva rebent amb decepció
la negativa. Va arribar a casa procurant dissimular la tristor que li havia
provocat el diagnòstic i es va establir el següent diàleg amb la seva mare:
